►' 7
W"
f i
^ l/>k \ 'í^\^
-i^'-l•'^J
A NÚVIA VERGE
[igedia en un acte, d'AMBROSI CARRIÓN
Digitized by the Internet Archive
in 2011 with funding from
University of North Carolina at Chapel Hill
http://www.archive.org/details/lanuviavergetragOOcarr
'í 9 i 0
LA iNUVIA VERGE
AMBROSI CARRIÓN
LA NÚVIA VERGE
TRAGÈDIA EN UN ACTE
BARCELONA
A. AtTIS, IMPRESSOR : CaRRIR BE GlRONA, 116
1916
Ningú pot traduir ni reim-
primir aquesta obra sense
permís de l'autor : La, So-
ciedad de Aiiíoi'es Espaho-
les està encarregada de la
cobrança dels drets de re-
presentació : Queda fet
el dipòsit que marca la llei
DRAMATIS PERSON>ï:
La Mainadera
La Núvia
El Marxant jove
El Marxant roig
El Cap de colla
La Rogeta
Els veremadors
Chor dels mateixos
Aquesta tragèdia, constituint la tercera part de la
trilogia La Sort, quals altres són Epitalami i El mal
traginer, va ser estrenada la vetlla del i5 d'octubre
de 1915 en la tercera Sessió d'Art celebrada en el
teatre Auditorium.
La representaren, respectivament, les actrius i ac-
tors següents: iVlcrcè Nicolau, Concepció Cirici, Jo-
sep M/ Camprodon, Ramon Tor, Lluís Rissech,
Pepeta Persiva, F. Montfort, J. Rovira, F. Estorch
i J-. Jimeno. Va cantar els chorals lürfeó Barcelonès,
dirigit pel mestre T. Bosch Humet, autor dels ma-
teixos, i el decorat va pintar-lo en Rocarol.
Direcció, de l'autor.
608858
És davant d'una casa blanca, ia de VEpilalami. on
té lloc el procés i desenllaç d'aquesta tragèdia; davant
d'aquella casa, anomenada lluminosa, serena i opu-
lenta. Més ja no és com abans la vàrem veure. Trista
i closa, sembla dormir en un sòn letàrgic, del qual el
temps i els homes — dugués menes de malfactors —
s'han valgut per a arrcbaçar-li la seva opulència tan
pregonada. Fins els mateixos arbres que la cobija-
ven amb llur ombra són macilents, coberts de pols,
assedegats i moribundes. El marge del fons està en-
derrocat en part. Sols els xiprers tenen encara l'an-
tiga ufanor, i rígids, aguts, semblen fer pacientment
una eterna centinella. Ara en el lloc hi donen aspecte
de cementiri. Una tarda autumnal: al lluny, núvols
plomiços, un aire fred acaronant els arbres i una llum
roja i macilenta besant-los. La porta del barri està
tancada.
ACTE ÚNIC
(Asseguda en el primer terme, la Núvia, tota
endolada. amb els braços caiguts i desalen-
tada. Se senten part de fora. com venint de
sota el marge, unes grans rialles: la Núvia
sembla escoltar. Després unes veus diuen:}
LA ROGETA
Deixa'm estar!... No ho vull...
EL CAP DE COLLA
Vina ací, esquerpa!...
LA ROGETA
I doncs què t'has pensat?...
EL CAP DE COLLA
Ai, que t'agafo!...
(Se sent una gran riallada de la moca i
després el soroll d'una corrediça. La Núvia.
amb un, geste d'ira, s'alça malgrat escolta.)
12 La núvia verge
LA ROGETA
Ja en tinc prou. Reposem...
(La Núvia satança al marge i mira. Una pau-
sa. Per la veu de la Rogeta es comprèn que
és inquietada.)
Mira que fujo...
EL CAP DE COLLA
A on?
LA ROGETA
Runes amunt...
(La niivia, sobtadament, s'aparta del marge
i es dirigeix a dintre la casa. tancant la
porta d'una revolada.)
EL CAP DE COLLA
No ho crec!
- LA ROGETA
No? Atrapa'm.
(Sona una riallada forta i a poc. pujant per
les runes del marge enderrocat apareix la
Rogeta. Sobtadament, al donar-se compte
del lloc on és. es posa seriosa.)
EL CAP DE COLLA (amb uu crit'
Ja et tinc!
LA ROGETA
Deixa'm estar! Deixa'm!...
EL CAP DE COLLA (estranyat)
I ara!...
Ambrosi Carrión 13
LA ROGETA (J'iiriosa
Tu en tens la culpa, tu!... .
EL CAP DE COLLA (volent-la agafar)
Au, vina, vina...
LA ROGETA (avib Uïi crit]
^ Deixa'm, t'he dit! (EU se fa arrera.)
I anem...
EL CAP DE COLLA
Però què et passa?
LA ROGETA
M'estimaria més tornar-me cega
que estar al lloc on som...
EL CAP DE COLLA
Perquè?
LA ROGETA
Anem's-en...
EL CAP DE COLLA
Tan bé com s'hi estaria, ací!... I mira,
no ens veuria ningú...
LA ROGETA
Que ets tu de fóra
prou se't coneix... Si sapiguessis...
!4 La núvia verge
EL CAP DE COLLA (mig ricnt)
Conta...
LA ROGETA.
No vull... Anem!...
EL CAP DE COLLA
Espera't...
LA ROGETA
(abocant-se per damunt del marge enderrocat)
Més qui baixa
per ací.^
EL CAP DE COLLA
Jo... si vols que't porti en braços...
LA ROGETA
Podríem caure. Ara em fa basarda
sols el pensar que hi he pujat...
(Sempre molt frisosa.}
No. Anem's-en
per el barri.
(Es dirigeix vers la porta del barri, que és al
segon terme de la dreta.)
Tancat!...
EL CAP DE COLLA
Més què és que't posa
tan frisosa?
LA ROGETA
I la clau no hi és posada
al pany...
Ambrosi .Carrión 15
EL CAP DE COLLA
(insistint, esperonat pel desig)
En una casa aixís, deserta,
que bé s'hi dèu estar dintre les cambres!
No ens veuria ningú...
LA ROGETA
No està deserta
> la casa!
EL CAP DE COLLA
Què sabs tu?...
LA ROGETA
Hi ha una dóna
que plora nit i dia...
EL CAP DE COLLA
I una dóna
et fa por.^...
LA ROGETA
No pas ella... més la casa
és tacada de sang. . .
EL CAP DE COLLA {cstranyat)
De sang?
LA ROGETA
{en ven baixa i acostant-se, poruga, al Cap de
colla)
Un dia,
]'a fa més de dos anys, èn unes noces,
ací, van matà.el nuvi...
16 La núvia verge
EL CAF DE COLLA
Qui?
LA ROGETA
Una dóna
que no coneixes pas... la mainadera...
{U?ia pausa.)
EL CAP DE COLLA {iiTi XIC esvcrat)
Més no dius que en la casa encar hi habiten?
Trucarem, perquè ens obrin ara el barri.
LA ROGETA
No, no!
EL CAP DE COLLA
I ara, perquè?
LA ROGETA
Aquella dóna
em fa mòlta temença...
{Ell, decidit, va vers la po7~ta: ella el detura
agafant-lo per un braç.)
Cap de colla,
no hi vagis pas...
EL CAP DE COLLA
Perquè?
LA ROGETA
Aquella dóna
Ambrosi Carrión 17
d'allà dins és la núvia... (Amb peu fonda.
Es la núvia
verge!...
EL CAP DE COLLA
f tant se vàl!
LA ROGETA
No, no, car ella
em podria conèixer... Jo hi servia,
llavors, en eixa casa. Si ara ens veia
qui sab el que'm diria...
EL CAP DE COLLA
Deixa, deixa.
LA ROGETA
Detura't, torno a dir-te. Quan la fosca
caigui sobre la terra, arrocegant-nos
provarem de fugir... Ara no goso...
EL CAP DE COLLA
No hi podem pas restar tota la vida
ací. Allà a les vinyes hi ha la colla;
què faran si no hi vaig?
LA ROGETA
Espera, espera...
EL CAP DE COLLA
No pot ser; tu la por fingeixes ara
sols per riure't de mi després. Tal volta
18 La núvia verge
penses que no conec jo aqueixes manyes
que les moces teniu? Amb la promesa
de donar-me quelcom de tu, la gràcia
de ton cos blincadiç, m'has dut fins eixa
casa amb engany. 1 al ser-hi, amb la basarda
que fas veure voldries deturar-me
per a fer-m'ho gruar, no és cert? Doncs mira,
t'has enganyat, car trucaré a la porta [Furiós.)
per fer-te veure que del cap de colla
ningú se'n riu, i menys una moçota
tipa de revolcar-se pels terroços.
LA ROGETA
No, no.
EL CAP DE COLLA
(dirigint-se a la porta de la casa)
Tal dic, tal faig!
LA ROGETA
Espera!
EL CAP DE COLLA
Dei.xa.
{Tjnica a la porta; la Rogeta s'arrauleix, as~
seguda al primer terme, tapant-se la faç
amb les mans. Una pausa. De la casa no
responen.)
EL CAP DE COLLA
Ja ho veiis, ningú respon..,
Ambrosi Carrión 19'
LA ROGETA {seiise moures. -pregant)
Vina!...
EL CAP DÉ COLLA
Ara hi torno,
i si ningú ve a obrir...
(Torna a trucar furiosament i tampoc li res-
ponen.)
LA ROGETA
No vols oir-me?
EL CAP DE COLLA
...Per haver-te rigut de mi, des d'ara
ja no et vull a la colla.
LA ROGETA
Si no mento!...
EL CAP DE COLLA
(vermell, indignat, cridant, segur que a la casa
no hi ha ningú)
I dóna grans mercès de que no sigui
d'aquells homs que fan seves a les dones
per la força...
(S^obre la porta, en el dintell apareix la Nú-
via, que diu. amb veu feble:)
LA NÚVIA . • .
Qui hi ha? Perquè trucàveu?
(El cap de colla es tomba i roman paralitzat
mirant la núvia; mentres que la jnoça es
gira d'esquena i amaga el rostre.)
:20 La núvia verge
EL CAP DE COLLA (íZ 7nÍtja 7'Cll)
Era vritat!
LA NÚVIA
{sempre ajnb veu molt trista)
Qui sóu? I com gosàveu
a entrar estant tancada aquella porta?
EL CAP DE COLLA
Jo us diré...
LA NÚVIA
(Sense escoltar-se' I, travessa l'escena portant
una clau a les mans. obre el barri i diu:)
Ja està obert, podeu anar-vos-en.
{La Rogeta, amb la faç amagada entre les
mans, avança vers la porta. El Cap de colla
esta iínmóbil al mig de l'escena, mirant les
dugués dones. Quan la Rogeta passa per
davant de la Núvia aquesta es detura,
dient-li:)
Perquè plores, minyona?
{Ella se li gira d'esquena.)
No, no ploris:
entrant ací cap mal tu feres... Ara
és, potser, la vergonya? Com no parlo
amb ningú, no haig de dir-ho... i més encara
no sabent pas qui ets!
{Treient-li dolçament les mans del rostre.)
Apa, aconsola't.
{Fent-se arrera al coneixe-la.)
Tu, Rogeta!... {Una pausa.)
Ambiosi Carrión 21
Clar veig perquè et cobries
la faç. No era vergonya, era paüra.
Vés, vés en nom de Deu, que aquest te guii.
{La Rogeta, al passar per davant de la Núvia,
es treu de les orelles les arracades i sense
mirar-se-la les hi allarga. La Núvia les
pren, com no sabent qué fer. La Rogeta
desapareix cobrint-se el rostre.)
EL CAP DE COLLA (que s' ko ha estat mirant)
Vos havia robat, mes jo vos juro
que si hagués sapigut...
LA NUVLA {amb un espant)
Mes arracades
de núvia...
{Caient asseguda, trenca en un gran plor.}
EL CAP DE COLLA
Perdoneu-me. No sabia
jo res de tot això. Per la follia
de corre-li al darrera vaig gosar-me
a arribar a aqueix lloc. Mes si soc aspre
i m'agraden les moces rialleres,
no'm plau lo que no és meu.
LA NÚVIA {plorant)
Mes arracades
de núvia!.. Un nou record que al pit se'm clava
com una daga. Més aquestes dagues
no donen pas la mort. Més doloroses
són encar, i jo, trista, el pit els mostro,
22 La núvia vei-çe
i elles hi vénen com munió de vibres .
assedegades... que la sang me beuen,
mes no'm xuclen la vida... {Alçant-se.)
Aquesta casa
gran i opulenta fou. Un crim horrible
va tacar-la de sang; fugi la dóna
aquella i un infant restava en terra
ofegat, i allà un hom estès sens vida...
Després el temps passà. De dol els pares
moriren i jo sola vaig quedar-me
en la gran casa buida, abandonada.
Varen robar-me, els moços i serventes,
remats, cavalls i joies; si la terra
no van endur-se'n i les parets blanques,
fou perquè no pogueren... I après, sola,-
reclosa en un dolor sense esperança,
vaig tancar-me en la casa abandonada
per plorar tot el dol de la desfeta.
Aquella moca a:cí feu de serventa
i als altres va ajudar... Oh, si! De l'arbre
caigut tothom fa llenya!...
EL CAP DE COLLA . ,
Pobre noia!
si jo hagués sapigut, cregueu...
LA NÚVIA
Sols ara
vos he contat totes aquestes coses
per a que vostres ulls ben bé comprenguin
perquè eixa casa sempre està tancada.
Soc mirada amb horror; la núvia verge
Ambrosi Carrión 23
me diuen i tothom passar procura '
lluny del casal que en les parets ostenta
taques de sang.
EL CAP DE COLLA
Jo soc d'una altra terra
i no'n sabia res...
LA NÚVIA (seguint)
No més us prego
que quan torneu allà entre-mig dels altres
els digueu que no'm mirin com me miren.
Si ací tancada visc, és perquè servo
el culte d'un amor que no comprenen,
d'un amor que jamai gaudi mon ànima,
tal com l'aroma d'unes flors nascudes
prop del camí, que cap vianant flaira.
EL CAP DE COLLA
Corrt que vinc d'altres terres, no sabia
res del que ara em conteu... So el cap de colla
d'unes gents que, passant serres i planes,
anem seguint les segues i les bremes.
(Se sent una remor mòlt llunyana de veus que
criden.)
Avui ací, demà en una altra banda,
caaviar de lloc és goig en nostre vida.
Re ens detura ni ens lliga; tot és "pàtria
per a nosaltres, que, cantant i alegres,
sols sabem de l'amor el gust d'uns llavis
prompte oblidats i del dolor l'angoixa
24 La núvia verjíe
d'un mal moment deixat darrera nostre...
No us puc compendre pas; és massa fondo
vostre dol; per a entendre'l em caldria
deturar-me i no puc. Una minyona
filla d'aquesta terra va agradar-me,
va arrocegar-me ací, on tota angoixa
ara hi floreix. Tinc por de que la grapa
del mal pres em retingui, i lluny ne fujo.
Perdoneu-me si us he torbat. Des d'ara
de la Rogeta no'n vull res: és lladre;
podria comprometre'm, i de vostra
angoixa res ne vull, car me podria
torbar el sòn... Soc fill del vent que passa!
(Va per anar-se'n, les veus del lluny sonen més fortes, j
LA NÚVIA
Mai podreu estimar vos en la terra,
car no sabeu lo qu'és patir.
EL CAP DE COLLA
Oh dóna!
amor per mi és sols pler. De tot lo altre
no'm plau saber-ne res. (Anant-se n.)
Avant!...
(Quan va a passar el dintell se senten les veus que
criden clarament.)
LA COLLA DELS VEREMADORS '
Aí lladre!
LA NÚVIA {espantada.)
Sentiu?... No, no us mogueu...
Ambrosi Carrión 25
EL CAP DE COLLA
Criden: Al lladre!..,
LA COLLA DEL VEREMADORS
— Lladre! — Lladre! — Assassí!...
LA NÚVIA (jnirant pel portal)
Mireu, un home
que ve corrents. Tanquem.
LA COLLA DE VEREMADORS (fliolt apVOp)
—Al lladre! —Al lladre!
(Mes abans que la núvia tingui temps d'impedir-ho,
un hotne brut, espellifat, entra corrents en l'es-
cena. El Cap de colla, al passar, el detura tirant-
lo a terra, mentres crida, treient-se un coltell:)
EL CAP DE COLLA
Si et mous, et mato.
(Amb esbràn^ida furienta arriben els veremadors,
cridant covi mastins furiosos, més al veure, al
Cap de colla, es deturen sobtadament, restant
agombolats en el dintell del barri. La Núvia, al
fons, pàlida i sense atrevir-se a moure's. Darre-
ra dels veremadors, escorrent-se i mirant obses-
sionada al Marxant roig, entra la Mainadera.
La seva roba és més espellifada que mai, els seus
cabells grisegen. Tota ella revela una suprema
lassitut. Va a amagar-se en el primer terme de
l'esquerra, sense deixar de mirar al Marxant
roig.)
26 La núvia verge
LA COLLA DE VEREMADORS
Ja'l tenim! — Ja és nostre!
— Es un lladre! — Es un lladre! — El cap de colla
l'ha agafat. — Ja és ben nostre! — Lladre! Lladre!
EL CAP DE COLLA {imposaut-se amb un crit)
Calleu d'un cop!
{Es fa un gran silenci. Després segueix:)
Que un parli sol. Digueu-me:
perquè empaitàveu aquest hom?
UN VEREMADOR
Ben clares
no t'ho han dit nostres veus?
EL CAP DE COLLA
Si apar un pobre
roda-camins.
UN VEREMADOR
No, no li tingueu llàstima.
UN ALTRE VEREMADOR
Ha robat a un marxant. Li ha pres la bossa.
UN VEREMADOR
Darrera d'ell un rastre de monedes
deixava.
LA COLLA DE VEREMADORS
Cal lligar-lo. — A la justicia
l'hem de dar.
Ambrosi Carrión 27
EL CAP DE COLLA (giraut-se al Roig)
Això és cert?
EL ROIG (amb veu fonda, arraulit al sol)
No. Tots menteixen.
UN VEREMADOR (menaçant-lo)
Què t'has pensat?
EL CAP DE COLLA
Detura't!
LA COLLA DELS VEREMADORS (cridatlí)
I mateu-lo!
(La Mainadera, que ha anat mirant, mirant, s'acos-
ta Jins a la porta de la casa, esguarda a dins, i
amb un esglai es fa arrera. Després, mira la
casa, va i s'aboca al rnarge, torna Jins on hi ha
el pou, extraordinàriament agitada. Sembla vo-
ler fugir, més quan veu el Marxant roig es de-
tura. Per fi, va fins al primer terme de la esque-
rra i allà s'estén de ventre a terra, no més alçant
el cap, com fera a l'aguait que fiaira la presa.)
UN VEREMADOR
Mentres corria, un gran coltell llençava
tot ple de sang.
EL ROIG
No és cert.
28 La núvia verge
UN ALTRE VEREMADOR
(llençant un coltell a terra)
Que no? Mireu's-el!
LA COLLA DELS VEREMADORS
Jo ho he vist. — Jo també. — Apa, lliguem-lo.
— Ací tenim les cordes!
EL CAP DE COLLA
Miserables
d'aquesta mena no'n volem. Aixeca't,
estén les mans i guarda't de voler-te
resistir, car llavors, arrocegant-te
te durem fins al poble. Au, depressa.
(Brutalment el sacseja per alçar-lo. La Núvia, que
Jins ara ha restat quieta, s'avança i diu:)
LA NÚVIA
No li feu mal. Si sembla que no pugui
alçar-se.
EL CAP DE COLLA
Es que ho fa veure. Aquestes manyes
són cosa d'ells... Vos què en sabeu?
LA NÚVIA
Tremola
i està groc com la cera. Si fa llàstima!...
EL CAP DE COLLA
Es un lladre.
Ambrosi Carrión ' 29
LA NÚVIA
Qui sab?
' EL CAP DE COLLA
Potser tal volta
el coneixeu?
LA NÚVIA
Jo no!
EL CAP DE COLLA (üls SCUS)
Doncs au, lligueu-lo.
(Els veremadors, sense fer cas de la Núvia, que
prega, es tiren damunt del Roig i el lliguen amb
. grans riallades.)
LA COLLA DELS VEREMADORS
— Aixeca't, tu! — Se t'han trencat les cames,
potser?
EL CAP DE COLLA
Vinga, les mans!
LA NÚVIA
No, no, deixeu-lo.
(Ja el tenen lligat. Empenyent-lo cap a la porta,
criden:)
LA COLLA DELS VEREMADORS
—Ara, ara et farem corre'! — A cops de pedres!
— Com un goç rabiós hem d'empaitar-te.
30 La núvia verge
— Apa, camina! — Ja el tenim! — El lladre!
(Empenyent-lo brutalment, van per a sortir tots
menys la Nuvia, quan a la porta, i amb la mà
dreta embolicada en una punta del mantell, pàtid
i desencaixat, es presenta el Marxant jove. Tots
es deturen al veure'l. El Roig gira el rostre.)
EL MARXANT JOVE {després d' una pausa)
Perquè el porteu lligat an aquest home?
UN VEREMADOR
I tu, perquè ara dus embolicada
la mà?
EL MARXANT JOVE
I què n'heu de fer?
UN VEREMADOR (pel RoÍg)
Potsé ell podria
explicar-ho, no és cert?
EL CAP DE COLLA (als SCUS)
Qui és aquest que entra?
UN VEREMADOR
Millor que jo ell ara podrà dir-ho.
Nosaltres sols hem vist que aquest fugia
(Pel Roig.)
empaitat per aquell, que amb veu furienta
cridava: al lladre!
EL MARXANT JOVE
Si, és ben cert. Mes ara
jo us demano que'l deslligueu.
Ambrosi Carrión 31
EL CAP DE COLLA
Al lladre?
Que us haveu tornat boig?
UN VEREMADOR
A la justícia
el tenim d'entregar. ■
UN ALTRE VEREMADOR
Si fins vam veure
que us havia ferit.
EL MARXANT JOVE
Deixeu. Són coses
aquestes de companys.
EL CAP DE COLLA
Mes quan un roba...
EL MARXANT JOVE
No ho serà si li donc lo que'm prenia.
UN VEREMADOR
Empro la sang...
EL MARXANT JOVE
Oiu: Gent que les terres
aneu corrent sou vosaltres; en veremes,
en segues i batudes me'n recordo
d'havé oit vostres cants. Doncs jo i eix home
32 La núvia verge
que ací teniu lligat, també abans férem
mòlts anys, camí plegats. Tres companys érem:
un de vell que potser ja dorm en terra
eternament, aquest i jo. Corríem
pels pobles i masies, amb les caixes
plenes de coses bones per a vendre
a tots aquells que amb bon diner pagaven.
Un dia un mal atzar va separar-nos...
(Una pausa. Cansat i feble per la sang perduda es
detura, després segueix. La Mainadera sempre
roman igual.)
Quan de nou vaig trobar-me amb ell fa dies,
férem la via junts. Si ens barallàrem
per coses nostres fou, per xò, deixeu-nos
que entre ell i jo no més el fet s'arregli.
EL CAP DE COLLA {amb ccrt despreci)
Al cap-d'avall marxants.
UN VEREMADOR.
Gent que's gaudeixen
de l'or nostre.
LA NÚVIA
Deixeu-lo, jo us ho prego!
EL CAP DE COLLA
Més com que ara ha robat...
LA NÚVIA
També ací entràreu
vos com un mal-factor, i res jo deia...
Ambrosi Carrión 33
EL MARXANT JOVE
Bon amic, jo us ho prec: les vostres coses
per vos mateix vos plau tení arreglades.
No és vritat?
EL CAP DE COLLA (üls vevemadors)
Deslligueu-lo!
UN VEREMADOR
Tant com ara
hauríem rigut!...
EL CAP DE COLLA (dcsprés que Vhan deslligat)
I anem, que ací fem nosa.
(a la Núvia, mentres els verejnadors sé'n van:}
I vos, adeu-siau. De vostra historia
no me'n vull recordar. Es massa trista.
Creieu lo que ara us dic: Qui aixís s'entrega
al dol no viu la vida, ella és més ample
i plena de cançons i de gaubances.
Cal, doncs, aprofitar-se'n. Recordeu-se'n.
(Arrenca a riure i se'n va darrera de tots els seus.
La Núvia tanca la porta. El Marxant jove ha
tingut d' ar repenjar-se en el jnarge. El Roig si" ha
assegut en un banc a l'esquerra. La Mainadera
encara roman igual. La Núvia, al tombar-se, des-
prés d'haver tancat, diu al Marxant jove:)
LA NÚVIA
I VOS?
4
34 La núvia verge
EL MARXANT JOVE
jo US prec, car feu de bondat cara,
que com un mendicant vullgau atendre'm.
Deveu ser de la casa la pubilla,
no és vritat? -
LA NÚVIA (plorant)
La pubilla i la mestressa.
EL MARXANT JOVE
Tinc aquest braç ferit; la sang perduda
m'ha deixat abatut; sols us demano
que em deixeu reposar...
LA NÚVIA
Fins puc guarir-vos.
Veniu.
EL MARXANT JOVE
No encar, si us plau... El braç no'm sagna^
i estic tan las!...
LA NÚVIA
(Consent amb el geste i diu com per ella, amb l'es
guard perdut.)
Perquè, perquè les portes
s'han tornat ara a obrir.^ Dintre el pit sento
estrany pressentiment, més no sabria
si és de dol o de goig...
EL MARXANT JOVE (mirant i recordant)
Aquesta casa...
no pot ser... no pot ser... És un mal somni.
Ambrosi Carrión 35
LA NÚVIA {parlant estàtica]
Perquè aquell hom m'ha dit: Qui aixís s'entrega
al dol no viu la vida, ella és més ample,
ben plena de cançons i de gaubances...
Tal volta jo no he sapigut de viure?
El doló és iníecond?...
EL MARXANT JOVE
Qui sóu, digueu-me,
per a que vostre nom damunt mos llavis
sigui benedicció.
LA NÚVIA
Qui soc? Si deia
el nom que duc, prompte l'oblidaríeu. .
(Amè veu fonda)
Vaig ésser núvia i no vaig ser gaudida.
Verge he restat, verge mal maridada.
Viuda ara soc, i ni el consol me resta
d'un infant en els braços, ni la dolça
memòria de l'espòs... Ni puc plorar-lo.
EL MARXANT JOVE
Dolor passat, és boira que's dispersa
als raigs del sol. Doneu-vos a la vida
de nou i encar, encar, vostra bellesa
uns ulls clars trobarà on en la flama
d'amor, vegi cremar la seva imatge.
LA NÚVIA
Altra volta ressonen les paraules
del cap de colla en mes orelles? Ara
36 La núvia verge
és d'aquest hom o és d'ell la veu que sento?
No, no, car un sentit d'intensa joia
bat en elles...
(Se sent el chor de veremadors, que canten al lluny
mòlt dolçament.)
EL MARXANT JOVE
Sentiu? Sobre l'angoixa
passa el goig com un vel que l'amortalla;
fins la mateixa Mort, aixís guarnida,
és riallera i dolça.
LA NÚVIA
No és possible.
ELS VEREMADORS {chor ititerior)
Uns rojos pàmpols posaria •
en la negror del teu cabell;
un bes de foc deposaria
sobre el teu llavi tan vermell.
Damunt la boca carminada
alça un raïm color de nit
i hauràs la faç de llum besada
pel bés del sol d'amor ferit.
LA NÚVIA
Tot canta enllà l'amor; tota la joia
de jovenesa i vida que a mi em manca...
Sens haver fet cap mal, tot dolor ara
ha caigut sobre mi...
Ambrosi Carrión 37
EL MARXANT JOVE
Oh les veus dolces!
Són com bàlsem, no és cert? sembla que curin.
Qui pogués anà amb ells! Del pla a la serra
corren sense parar... Sols els detura
el fret hivern; mes, mort aquest, retornen
a la vida de cants i d'alegria.
LA NÚVIA
Qui pogués ser com ells i obrir els llavis
a l'halè d'un nou cant! Qui en les dents blan-
(ques
pogués dur-hi un somriure que llampegui
de llum de sol i tindré els camins amples
i dreceres com totes les planures,
i muntanyes, i el cel pur i blavíssim,
ple de llum i cançons d'ocells volaires!
EL MARXANT JOVE (alçant-sc)
Vos, si voleu... Si ací viviu tan sola,
qui us en pot deturar?
LA NÚVIA
La recordança
que a eixes pedres m'arrapa com una eura...
EL MARXANT JOVE
L'amor esborra tota recordança.
LA NÚVIA
El dol marceix l'amor com halenada
de tempesta.
38 La nuvla verge
EL MARXANT JOVE
L'amor...! Potser tal volta
mai l'heu sentit.
LA NÚVIA
I vos?
{Ell calla... Després, mirant al seu voltant, diu:)
EL MARXANT JOVE
Si; en eixa casa
florí per mi...
LA NÚVIA
Què voleu dir?
EL MARXANT JOVE
Guariu-me...
(Mirant-se a ella es dirigeix vers la casa; al passar
pel davant del Marxant roig aquest s'alça, mes
el Jove, amb gest imperatiu, li indica que resti.
Desapareixen ell i la Núvia dins de la casa, men-
tres el chor ha anat extingint-se dolçament. Un
llarg silenci. El Roig, que està dret, els menaça
amb els punys closos. La Mainadera, que, arro-
cegant-se un xic, ha avençat fins a ell, diu, com-
mosafins al fons de les entranyes:)
LA MAINADERA
Oh l'halè de l'amor, com torna dolces
les coses i les vides!
EL ROIG {esverat a l'oir-la)
Tu!
Ambrosi Carrión
LA MAINADERA
Si, calla;
que encara les veus llurs sonen per l'aire
i no'n vull perdre ni un halè.
{El Roig riu; ella, furiosa:)
No riguis.
EL ROIG
Ves-te'n lluny!
. LA MAINADERA
Es debades que menacis!...
EL ROIG
Oh, maleida boja!... Deixa'm, deixa'm,
que no sé quin lligam indefinible
enllaça nostres vides!... Per què tornes?...
No recordes que un jorn, per tu a un home
vàreig matar?... No sabs?...
LA MAINADERA
Roig, no'm coneixes.
Jo sóc la Sort, la teva i la dels altres,
tots quants a l'entorn meu viuen!... Roig, mi-
sóc més alta que tu, més poderosa, (ra'm:
arribo al cel!... {Riu.)
EL ROIG
Aparta!
LA MAINADERA {posatit-se Sobtadament seriosa)
De la vida
ara al terme toquem! Com que soc folla,
40 La núvia verge
tant i tant he sentit a les gents dir-ho,
veig lo que'ls altres no podeu pas veure.
Allà dintre, en el fons d'aquelles ànimes,
l'amor hi va brotant; ni se n'adonen,
mes farà una florida molt espessa!
(Canviant de to.)
I nosaltres ací... eh, Roig? Què't sembla? -
Oi que hi fem nosa? Tu no pots gaudir-lo,
l'amor, i no el tindràs; jo estic tacada
de sang i no és per mi. Mes ella és pura
i encara doblement verge, car ara
tot el dolor passat la fa més pulcra.
EL ROIG
No sé pas qüè vols dir.
LA MAINADERA
Aquesta casa
un jorn en festa reia enlluernada
de sa blancor mateixa; aquesta casa,
que semblava una núvia ben guarnida.
Totes les cambres eren silencioses
i plenes de penombra que aromava
la flaira de les pomes camosines...
I jo hi rodava amb mon infant en braços,
car tots eren a noces, i en la dolça
i ample quietut sols el meu cant sonava...
Llavores els marxants, valtres, vinguéreu:
l'un m'ofería l'or de les tombagues,
l'altre l'amor i uns sants que'l mal guarien,
i tu, al llegí .en mon cor rublert per l'odi,
Atnbrosi Carrión 41
vas parlar-me d'una erba i una daga
enverinada que la mort donava...
EL ROIG
La meva daga!... la encisada!... Aquella
que ho atenyia tot, i al qui la duia
feia potent per sobre els altres homes!
Oh! com força en les mans tu vares tindré
per pendre-la! Qui ets? Com en ma via
t'interposares? Oh la maleida
folla!...
LA MAINADERA
I què sabs? Jo sento que bateguen
dugués vides en mi des d'aquella hora
en que en les mans la daga vaig estrènyer!
Jo, abans, no veia res ni res sentia,
tenia un gran amor, tenia un odi,
res més... la teva veu va despertar-me...
Des d'allavors me vàreig sentir forta,
tant, que fins crec que porto jo la terra
enganxada als meus peus, fidel, creienta;
que'l vent és mon halè, i la llum, la fosca
ixen de mi quan vull...
EL ROIG
Deixa'm!
LA MAINADERA
Oh feble!
Feble tu ets. Ja'm tems... Ha arribat l'hora.
42 La núvia verge
EL ROIG
No. Ves-te'n d'aprop meu La vida meva
tota trontolla a ton davant. Aparta,
que ara em barres el pas i no tinc força
per saltar-te per sobre. Si es negava
l'Amor a vindré a mi, si la Riquesa
m'ha fugit de les mans, si ja no'm resta
ni un mal encís, ni una erba emmetzinada,
em resta la venjança, i tot -mon odi
assedegat vol abeurar-se en ella!...
LA MAINADERA
Es debades! Llavors, perquè vas vindré?...
Dintre el meu cor el pensament terrible
vas desvetllar! Per tu, jo el fill vaig perdre,
per tu, vàreig portar a aquesta casa
la gran dissort! Per tu, els camins passava
llençant mon clam al vent, vivint d'almoines,
cercan-te sols. Per tu, la dolça núvia,
la única que en el món va ser pietosa
per mi, va veure sang damunt la blanca
roba de verge que el seu cos cobria,
i per tu, aquell marxant que va oferir-me
el seu amor, fugia abandonant-me.
EL ROIG
Deixa'm, res vull saber, car ta follia
a mi sols va ferir. Jo maleeixo
la tarda aquella en que la meva daga
vares robar-me.
Ambrosi Carrión 43
LA MAINADERA
Calla. D'allavores
te seguia inconscienta. Una veu fonda,
tal com a tu, em deia que lligades
eren les nostres sorts.
EL ROIG {furiós, cercant una eina)
Jo haig de tancar-te
la boca.
(Ella, agenollada, va seguint-li tots els moviments.
Entre^mig d'ambdós hi ha el coltell del Roig
abandonat a terra.)
LA MAINADERA
No podràs. Està dictada
ja la sort nostra i no podrà trencar-la
ningú. Més que la Mort, més que la Vida
és forta.
EL ROIG
{que s'ha adonat del coltell que hi ha a terra
i va per agafar-lo)
S\} Doncs ara vull cobrar- me
d'aquella nit...
{Es tira al damunt del coltell, més ella, més
llesta, s'hi deixa anar de mans a sobrei l'a-
gafa.)
LA MAINADERA
{després de riure sinistrament)
Debades, tot debades!...
No hi pots lluitar amb mi!...
44 La núvia verge
EL ROIG {volent-se-li tirar al damunt)
Oh mala fembra!
Dom el coltell.
LA MAINADERA {ensenyant-VM)
Te'l clavaràs si avances
un pas més! {Ell se fa arrera, ella s'alça.)
EL ROIG
No pot ser! Encar la força
de tot el mal donat en mi batega,
i encara puc!...
LA MAINADERA
Les erbes verinoses,
els encisos terribles i les dagues
emmetzinades, ara jo les sento
vindré per a robar-te el temps que't resta.
I soc jo, jo, la folla, a qui demanen
l'acompliment, i jur que haig de dona'ls-el!
EL ROIG
Oh, no!
LA MAINADERA
Aquesta casa trasbalsada
fou des que tu hi passares! En la quieta
cuina d'allà muntanya vares dur-hi
la mort i el desconsol; a mi la vida
vares secar-me com la font beguda
pels raigs de sol. Al teu company, el jove,
vas ferir per robar-lo. No, no ho neguis.
Ambrosi Carrión 45
Des d'aquell jorn vàreig seguir tes passes!
El Mal duia la Sort sempre al darrera.
EL ROIG
Doncs bé, ja prou. Si soc el Mal, encara
me sento poderós, sobre la terra;
contra tu i contra tots. Aparta. L'odi
contra el jove, contra ella, contra tota
ànima on pot el goig encendre flama!
LA MAINADERA
Jamai.
EL ROIG
I em venjaré, i el cel i l'aire
enverinats seran!
LA MAINADERA
Amb la espantosa
fetor del teu cadavre.
EL ROIG
No, que vida
beuré en la teva sang.
{Se li tira, d'un salt, al coll per a ofegar-la, i aixís
cauen tots dos a terra, enllaçats, més ella, ràpi-
da, li enfonsa el coltell al pit.) .
. LA MAINADERA
Ah, no!! En la teva!
EL ROIG
{alçant-se, ferit de mort, i tornant a caure)
Soc mort! Soc mort!
46 La núvia verge
LA MAINADERA (umb Uïl grüTl Crit)
Per fi!!
EL ROIG {morint)
Oh mainadera!...
Qui sab! qui sab! La terra tota nostra
hauria estat, si en comptes d'odiar-nos
ens haguéssim aimat... Oh mainadera!...
{Mor, ella resta immòbil mirant-se' I . Esverats pel
crit, apareixen a la porta de la casa la Núvia i el
Marxant jove.)
EL MARXANT JOVE
Qui ha cridat? {Adonant-se del mort.)
El Roig! Mort!!
LA NÚVIA {amb un gran clam)
Més sang, encara!
LA MAINADERA {avençant-sc , amb veu mòlt baixa)
No crideu! Jo he sigut!!
LA NÚVIA {reconeixent-la amb horror)
La mainadera!
EL MARXANT JOVE {mirant-la)
La mainadera? No, no és cert!
(La Núvia, plena d'esglai, s'abraça, inconscienta,
al coll del Marxant jove, que roman immòbil,
mentres la Mainadera diu:)
Ambrosi Carrión 47
LA MAINADERA (amb dolov)
Tan vella
m'he tornat i ara és tan i tan marcida
la meva formosor, que no'm coneixes?...
EL MARXANT JOVE
Oh si, aquesta veu!...
LA NÚVIA
Altra vegada
vens a dur-me dissort? Aixís me pagues
tota la gran pietat que jo't tenia?
LA MAINADERA
No crideu, no crideu, car encar penso
que potser no està mort!... Si es retornava,
ja no podria occir-lo, car els braços
per sempre més jo tinc retuts!... Oiume,
que poc us parlaré...
{Aínb veu que va defallint.)
Des d'aquella hora
en que un altre cadavre ací deixava
la meva mà, la llum de la follia
va obrir-me els ulls a coses ignorades
de tot-hom, que ningú, ningú, podia
véure-les sinó jo. {Senyalant el mort.)
Ell, el Mal era, •
calia doncs que'l mal de sobre terra
fos ben desarrelat... Jo us ho devia
a vosaltres. {Al Jove.)
A tu que no'm coneixes
perquè ja s'és finida ma bellesa;
48 La núvia verge
i a tu que, coneixent-me, ara m'esguardes
amb horror infinit, si no és amb odi.
A tu, que per a mi la pietat fores;
a tu, que eres l'amor... les dugués coses
que fan dolça la vida... Totes dugués
vàreu vindré passant-me a flor de llavi
i no us poguí tastar... Més valtres fóreu
no més, els qui a la pobre mainadera
miraren amb pietat. Per xò ara us pago.
Amb sang!
EL MARXANT JOVE
LA MAINADERA
I què sabs tu?
LA NÚVIA {ploj'ant)
Oh, casa meva!
LA MAINADERA {üjiib veu eticar més feble)
Vos estimeu, no és cert?
LA NÚVIA
{al sentir-la, s'aparta avevgonyida del Jove)
Oh, no!
EL MARXANT JOVE
Nosaltres?...
LA NÚVIA
•Jq sols visc estimant les recordances!
LA MAINADERA
I què sabeu? La compasió us juntava
Ambrosi Carrión 49
i compasió del dolç amor és mare...
Aneu, aneu. Obriu aquella porta
abandonant la casa que regala
sang. Jo sento l'amor que'ls pits vos gonfla
i esclatarà com forta torrentada.
EL MARXANT JOVE (üJiib UTid mena d'esperança)
Eriçar en aquest lloc una altra volta
per mi l'amor reflorirà?...
LA NÚVIA
Com parla!...
La seva veu, tan aspra, ara és ben dolça.
LA MAINADERA
Encara no ho sabeu, més ja les flames
que us cremen en el cor, vos acoloren
els rostres... No dubteu. La vida vostra
dèu ser curta pel goig que ha d'omplenar-la.
Jo guardaré la casa. Estic cansada...
no puc fer més camí... car no tinc tasca
i soc vella, tan vella com la terra
que'm crida... Aneu...
EL MARXANT JOVE (mò'ant dolçament a la Núvia)
Qui sab?
LA NÚVIA (també mirant-se 1)
I on aniríem?...
(Cojnença a sentir-se al lluny el chor dels verema-
dors cantant mòlt dolçament. La majestat de la
posta s'incendia amb el flamejar del sol ponent.
6
50 La núvia verge
Mólt lluny branda una campana lentament, al-
tres responen de més lluny encara i se sent l'es-
quellejar de les rentades que passen. La solemni-
tat de rhora és com mortalla d^unes vides Jina-
des, és com caliu d'' on altres deuen néixer. Un
caramell canta malincònicament...)
ELS VEREMADORS {ch07'S intcms)
Uns rojos pàmpols posaria
en la negror del teu cabell;
un bes de foc deposaria
sobre ton llavi tan vermell.
Damunt la boca carminada,
alça un raïm color de nit,
i hauràs la faç de llum besada
pel bes del sol d'amor ferit.
I quan damunt ta faç confosos
sien la llum i el most novell,
tindràs els llavis saborosos,
i resplendenta d'or la pell.
(El diàleg segueix sense interrompre's.)
LA MAINADERA
Quan arriba el bon temps i fan parella
els ocells, no's deturen en la branca
d'on penja el niu dels pares... el bosc creuen
cercant-ne una de nova per bastir-hi
el niu novell. (Obrint la porta.)
Aneu, la dolça vida
üs crida i us somriu. (Ells voleu parlar.)
Ambrosi Carrión 51
Una paraula
no digueu pas. Jo restaré guardant-la
la casa ben tancada, l'ampla casa
que ara és un sol que's pon per no aixecar-se
mai més. Aneu, aneu, i si algun dia (Plorant.)
la vostra vida esclata en la florida
d'un infant, recordeu la mainadera
i les cançons aquelles que cantava,
que llavors, mal sia morta, d'alegria
sos óssos saltaran dintre la tomba.
(Tanca la porta darrera d'ells; després llença la
clau marge avall. El chor segueix cantant. Ella,
després d'una petita pausa, va vacil•lant Jins a
caurer asseguda al costat del cadavre.)
I ara, per sempre més!... Roig, no m'escoltes?...
Tu eres el Mal, jo era la Sort terrible
que ningú pot trencar. Allà, a la porta
asseguda la Mort, nostre sòn guarda.
(Senyalant.)
El Mal, la Sort..., la Mort!... La vida nova
d'amor pot començar. No pot torbar-la
ningú... (Mig rient.)
Fins ara em sembla, oh Roig, que tota
rencunia s'ha finit i hem d'abraçar-nos.
La vida, allà, mòlt lluny... Ací, nosaltres
dormint per sempre més... Dormim, car ara
l'hora ha arribat, dormim... La Mort ens vet-
(llal...
(Se deixa anar sobre el cadavre del Marxant roig.
El chor encara s'ou al lluny. La posta és encesa
magníficament.)
ES TANCA LA CORTINA
Per la mateixa forma de publicació ja es veu que
aquesta obra, aixís com Epitalami i El mal traginer,
poden representar-se soles. Més al donar la trilogia
sencera, aquesta va prologada amb els següents versos:
PRÒLEG
(A I obrir-se la cortina no més s'oviren que es-
pesses tenebres fendides per un raig de lluna,
en el qual es retalla, enbolcallada en atnple
mantell, la figura del Marxant vell. Diu:)
EL MARXANT VELL
Oiu la gent: Una imperiosa
mà, nostra cursa ha deturat
en eixa via tenebrosa
que'ns porta fins la Eternitat.
Com per conjur de bruixeria
nostres ulls tornen a mirar;
tota tenebra ara es destria,
podem de nou les mans alçar.
I en nostra boca buida, que era
com una bauma en solitut,
hi ve de nou, fent-la riallera,
de la paraula la virtut.
Més ah! que no és aquesta vida
com la que vam patir mortals;
l'encís terrible, que ací ens crida,
ens fa reviure immaterials.
Ja no tenim la carn ni els óssos ;
l'ànima si que la tenim,
que, abandonant els nostres cossos,
s'aixeca al caire de l'abim.
I tornarem a fer la via
pels caminals del món tan gran,
on s'hi va perdre l'alegria
i on els dolors van rodolant.
I on una Sort inexorable
marca el Destí de tot vivent
i el porta fins l'inevitable...
ja goig suprem, ja etern turment.
Camí endavant: els marxants passen.,
porten Amor... Riqueses... Mal...
les gents s'hi aboquen, firen... Passen
els marxants sempre. Res hi val
a deturar-los; que abscondida
la Sort els va dictant camí,
o en el revolt està arraulida
per senyalar-los llur destí,
inesperat, més just. Car ella
és la raó de tot quant viu :
perquè la rosa és ans poncella,
perquè en la branca penja el niu.
Camí endavant: la gent feinera
trescant per boscos i sembrats;
ací plorant, allà riallera...
als camps igual que a les ciutats,
al pic més alt de les muntanyes,
fins a la tan inquieta mar,
per les dreceres més estranyes
i pels camins de bon petjar.
Moren uns jorns i uns altres neixen,
una campana va brandant;
noves cullites sempre creixen...
Van els marxants passant... passant...
El Mal, l'Amor i les Riqueses
van fent dringar els picarols;
totes les ànimes enceses
de desig deixen. I tan sols
inexorable, eterna, muda
arreu va dant-ho tot la Sort;
en sa potença inconeguda
ella regeix a Vida i Mort.
És el repòs i és la friçança,
el vent, el riu, el foc, la mar,
la llum, la força, la esperança,
el desconsol, tot, més encari...
A nostre entorn, com que ho vol ella,
tot reviurà per un moment.
Escolteu bé la lliçó vella.
No més per xò, tornem, oh gent!
(Desapareix la figura, torna la llum i tot seguit
comença V«Epiiala7ni».)
OBRES DE L'AUTOR
Tribut al mar, tragèdia en un acte.
El fill de Crist, tragèdia en un acte (2.* edició).
Epitalami, tragèdia en en un acte.
Bernardo del Carpio, drama cavalleresc en qua-
tre actes.
Testa d'or, idil•li dramàtic.
Periandre, tragèdia en tres actes.
Conferencia-resum del prÍ7ner Cicle històric del
Teatre Català.
Otelo, traducció de la tragèdia de Shakespeare.
Els esclops de la Sort, rondalla per a infants en
un pròleg i dos actes.
Hero i Leandre, traducció en exametres del
poema atribuït a Museu (publicada per l'Ins-
titut d'Estudis Catalans).
El mal traginer, tragèdia en un acte.
La núvia verge, tragèdia en un acte.
DE PRÒXIMA SORTIDA
Clitemnestra, tragèdia en tres actes.
Les danaides, tragèdia en un pròleg i tres parts.
Rondalla del bon temps, dos actes.
EN PREPARACIÓ
Llibre de poesies.
Misteri de Nostra Dóna de les Roses, tres actes.
Preu: una pesseta
Live Music
Archive
Librivox
Free Audio
Metropolitan Museum
Cleveland
Museum of Art
Internet
Arcade
Console Living Room
Open Library
American
Libraries
TV News
Understanding
9/11